Fugíem rient pels camps de blat
prò el pagès mai no ens encalçava.
Ens amagàvem als Pinets.
Les parelles festejaven
-Passarem pel pont del riu avui?
La (Mar)Tona ens preguntava.
I el Quico sempre l'enredava.
He somniat l'olor d'aquells estius,
Les nits estirats a la fresca
Les confidències dins els nius
els peus nus trepitjant la gespa.
No he tornat a pujar a aquell tren,
no hi ha formigues a les natges,
ni la motxilla a les espatlles.
Aquest món se m'ha fet petit:
no traspasso el llindar de casa.
Casa que és tomba, infern, verí.
Carpe diem dins d'una bassa.
Més que escriure, vomito paraules: trec del pap tot allò que em ronda la ment sense pensar-m'hi gaire. Ho he fet tota la vida en un diari que ja compta més de cinquanta llibretes de les grosses. Més d'un cop he creat un blog, però no he trigat a eliminar-lo per no semblar-me interessant. Vejam si aquest té millor futur, m'agradaria molt que funcionés. No coneixia aquesta web, que he trobat cercant a Google, però m'ha semblat engrescadora. Que sigui tipus Faceboook va bé. M'hi he isncrit per conèixer gent, però veig que s'hi poden fer moltes coses. Pot ser que sigui el lloc definitiu on pugui vomitar el que em roti.
Vomitaré i esquitxaré la pantalla de tot tipus de paraules, vejam si interessen algú. I publicaré poemes que tinc amagats i mai no m'he atrevit a compartir. M'agradaria que qui els llegeixi en faci una crítica sincera. El primer que us mostro dóna títol al recull ¨Llibre dels forats (carpe díem dins d'una bassa)¨. La intenció era enganxar-lo a continuació, però no em deixa.